 |
|||||||||||||
 |
|||||||||||||
|
|||||||||||||
 |
|||||||||||||
 |
:: Malabia :: arte, cultura y sociedad | Barcelona, Montevideo, La Plata |
||||||||||||
|
Vida i obra en la totalitat rodorediana |
||
|
[análisis] A propòsit del centenari del naixement de Mercè Rodoreda (1908-2008)  Demanaré del lector,
demanaré de l’oïdor, una benvolença compassiva per acceptar els plantejaments
d’aquest petit escrit. Primer de tot perquè no em proposo pas d’informar a
partir de les certeses dites pels experts o estudiosos –la qual cosa no sé pas
si s’esperava d’aquest treball- ans d’experimentar i esbrinar un no sé què de
vital que m’enlluerna de la vida i obra de Mercè Rodoreda. En segon lloc, necessitaré benvolença perquè malgrat
la irrefutable certesa de que la vida, el que anomenem vida, és a dir, la
percepció subjectiva del nostre esdevenir humà i no pas el seu concepte
biològic, és un aiguabarreig on tot flueix, una polisèmia difícil d’escatir i
d’explicar-nos, una realitat sempre
impossible per a l’empíric de la vida1; malgrat, doncs, aquesta certesa extrema, gosarem de
distingir uns fets vitals en relació a l’obra de creació d’un determinat
artista o filòsof, en el nostre cas en l’obra de Mercè Rodoreda, una escriptora
total i totalitzadora. Vida i obra El comentari crític,
doncs, ha de provenir bàsicament d’una tessitura d’objectivitat davant de
l’obra en la seva formalització real i plàstica, és a dir, de l’experiència que
l’obra “física” desvetlla i construeix en el receptor que no pas les
motivacions personals i operacions intel·lectuals de l’autor o d’altres que
pugui desvetllar en el lector, oïdor o observador. Però, malgrat les
tendències de la crítica, malgrat el comprensible
valor de l’obra per sí mateixa la qual pot sorprendre el mateix creador o bé el
receptor tancat només en la seva subjectivitat, el misteri de perquè una obra
textual o plàstica, musical o teatral, desvetlla amb tanta força la nostra
emotivitat i la nostra intel·ligència i explica paradoxalment a través d’una ficció: la realitat total, ens interroga més enllà del possible i
el necessari esforç meritori de la crítica acadèmica,
més enllà de l’esforç objectivador. Perquè com diu Palau i Fabre : “Som massa inclinats a resoldre literàriament
tots els problemes literaris, quan alguns d’ells s’entronquen directament amb
la vida molt més que amb les lletres, i aquest podria ser-ne un cas”2 Saber com és la vida del
creador i l’obra, com s’entrecreuen i enllacen, com divergeixen i s’allunyen o
es concentren. Com es comporten la vida i l’art entre sí, com es transformen
l’un a l’altre, com sorgeix d’ambdós un organisme més elevat, o per què això no
es produeix, això també forma part de nosaltres, això també ens interessa
vitalment. Quan Mercè Rodoreda ens
diu que si “un dia surt de mi una obra
que per la seva qualitat pesi tant com exigeix el meu voler, donaré per
liquidats tots els deutes que encara reclamo a la vida”3 ens
està situant de ple el lloc que hi té l’art en la seva vida. L’obra de creació extensa
a la qual ella es lliura – a través dels contes i narracions (Vint-i-dos
contes, La meva Cristina i altres contes, ...), de la novel·la (Aloma, La plaça
del diamant, La mort i la primavera, Mirall trencat, El carrer de les Camèlies,
...), dels poemes en prosa, de la seva poesia classicitzant (Món d’Ulisses, ...),
del seu teatre (La senyora Florentina i el seu amor Homer... ), o la pintura i
el collage, o finalment de la seva responsabilitat amb la seva imatge pública,
... – no, no és pas com aquell complement o detall d’acomodat burgès que hom
situa al final d’un procés de construcció com a element decoratiu i fins i tot emblemàtic,
però, sovint banal i sempre prescindible. És, ni més ni menys, una exigència
vital. És una manera de realitzar la vida, una necessària ampliació del real,
per a la qual la vida de l’autora es fa diferent i alhora la del seu entorn i
pren el seu únic sentit possible. Aleshores no ens
estranya i és pertinent que Joaquim Molas ens informi d’aspectes no textuals o
no propis de l’obra, ans de l’autora. “Sens
dubte, era, sobretot, davant d’una càmera, una gran seductora, que reia de
manera franca, directa. I sabia, com les dames de món, cavalcar amb picardia
una cama damunt de l’altra i mantenir en la mirada una punta d’ingenuïtat. O
d’ironia. Ara: defensava amb duresa, treballada per una llarga història d’il·lusions
i desenganys, de pactes i renúncies, la seva solitud, i amb la solitud, la seva
independència, la seva necessitat de navegar sense rumb, de concentració i d’exploració
interiors fins a resultar esquerpa, distant”4. O que Carme Arnau ens informi del seu “desig de fugir, la fugida representà potser
inicialment una esperança. Una possibilitat de trencament amb una realitat que
l’endogalava, amb un món familiar opressiu i baix de sostre... “5i això
ens expliqui molt també de la seva obra, de la seva visió del món, de la seva
lluita per la seva identitat, una identitat que no vol ajustar-se al patró
esperat de dona que ha d’abandonar el seu món ple, creatiu, bell, lliure i igualitari
de la infància i primera joventut. O simplement de la persona (dona/home) que
lluita per la seva realització, per descobrir la seva identitat, que intenta
explorar i expandir al màxim el món dels sentiments humans, de lliurar-los de
la seva faixa estreta a que els aboca la poquesa, la por a la llibertat
personal, i els diferents ordres lligats a la necessitat i al poder. Un món que
per altra banda troba la seva continuïtat natural en la renovació d’idees que
ha de desembocar en l’esclat de En tota “La plaça del
diamant” –i només per posar un exemple- hi és present el tema de la submissió o
la reivindicació de la pròpia identitat, el saber dir que no en un moment
determinat –no cuidar més els coloms d’en Quimet!-. La identitat personal, un
tema vertebrador de molts dels conflictes vitals humans, que ha fet que en
aquests moments, Rodoreda, sigui un del referents, també, del feminisme, com a
lluita per a una nova identitat femenina als EEUU i a Itàlia. I és a partir de la
identificació, per tant, de la nostra possibilitat d’establir vincles
subjectius entre la seva i la nostra trajectòria vital, que podem penetrar en
el món de l’autora i ampliar-ne, si cal, els nostres registres, els nostres
coneixements, les nostres visions.... En definitiva, la seva obra i la seva
vida, aleshores, ens ofereixen la possibilitat de fer-nos més savis per vincles
de simpatia i de reviviscència. Tal com diu Tomas Mann “…Els homes no saben per què tributen lloances a una obra d'art. Sense
entendre-hi gaire, creuen descobrir-hi dotzenes de qualitats per justificar
així l'admiració que els inspira; però el veritable motiu del seu entusiasme és
un sentiment imponderable, és la simpatia."6 Ens interessa doncs,
seguir per aquest camí, i marcar també hipòtesis de joc que ens expliquin lligams entre la vida i
la literatura o l’art. Com l’autor es desfà i es deslliga en l’obra, com creix
i s’embranca, com desenvolupa una creació particular de la seva vida, i
estableix amb sang, si convé, un pacte entre ell i la escriptura o l’art. No en
va ens diu: “Una novel·la es fa amb una
gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies
i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves
de memòria involuntària... tota una alquimia.”7. La gran Rodoreda
no és una escriptora que s’ha fet a base de tècniques o millor dit de
murrieries acadèmiques de suposades escoles d’escriptura, s’ha fet a base de la
seva vida, de la lectura, d’errar per viaranys intransitats però fidels a ella
mateixa, i del seu esforç i els de la seva generació, solitari per a ésser, en aquella interrogació,
que de tant fonamental ens passa desapercebuda, del nostre Hamlet, del “ser o no ser”, d’aquell “saber si a l’esperit li és més noble sofrir
els cops i els dards de la ultratjant fortuna, o alçar-se en armes contra un
mar d’afliccions i eliminar-les combatent”8. I la tria de la nostra escriptora fou evident.
Alçapremada per una època de grans esperances col·lectives i en contacte amb
l’esclat cultural, social i polític que va significar Lligar vida i
literartura en l’obra de Mercè Rodorera és un imperatiu, com ho és sens dubte
fer-ho només amb les grans veus de la humanitat. Una hipòtesi de joc Acceptats aquests
pressupòsits, i amb la fita de posar llum i no pas tenebres, però plenament
conscients dels límits, formulem la hipòtesi següent: Una infància amb vivències d’alta idealitat dóna com a resultat en
l’adultesa una personalitat artística de gran profunditat i qualitat. Tenim exemples com els
de Marguerite Yourcenar, on podem resseguir una infància no gens convencional,
amb elements d’alta idealitat, i amb un resultat fora de tot dubte9. Però vegem com es
concreta més aquest paradigma, com es poden definir les vivències poc
convencionals com a idealitat. L’avi, com a element enjogassat i màgic, que
desvetlla el transcendent romàntic-verdaguerià i vegetal dins el jardí familiar
amb total complicitat amb la nena. El pare, lletraferit, que asseu a la filla a
la seva falda per llegir-li Victor Català i Ruyra. La mare era afeccionada al
teatre i no massa convencional al no prioritzar l’ordre domèstic damunt totes
les altres coses. Aquell mític Sant Gervasi tot ple de jardins amb arbres i
flors i amb un veïnatge amable, alegre i cosmopolita, dels anys anterior a Fins aquí la infantesa i
la primera joventut, suficients per sí soles per a reconèixer-hi una marcada
idealitat. Ara bé, el conflicte que
planteja una idealitat viscuda en el moment del seu trencament, sempre inevitable, pot ser generadora –tret dels
primers temps de marasme i caos- d’una més alta sensibilitat artística. És el
moment en que Carme Arnau ens diu de l’autora “desig de fugir, la fugida representà potser inicialment una esperança.
Una possibilitat de trencament amb una realitat que l’endogalava, amb un món
familiar opressiu i baix de sostre... “. La nova situació esdevinguda
d’ençà del moment del seu casament amb
l’oncle el mateix dia que ella feia 20 any -del qual sens dubte s’enamorà
inicialment-, és l’expressió justa i decidida d’una realitat que l’ofega i que
de retruc amb el naixement del seu fill l’enquadra en el conjunt de rols i
estils assignats per la tradició, sobretot per motius econòmics i també d’ordre
afectiu i social. L’enquadrament és doble: d’una banda com a dona, que ara de
fet acaba definitivament amb la infància; de l’altra com a persona (dona/home)
que aspira i és, ja de fet, escriptora des de fa temps, atès que per si sola
aquesta condició –i fixeu-vos que no hi diu professió- ja ha d’exercir una forta “violència” amb el
seu entorn. Violència per a vèncer el
criteri d’innecesària, improductiva, i extemporània en principi pels propis
entorns familiars i socials més comuns. Però no oblidem que tot
, tot paradís perdut o intuït vol renéixer, tota llavor sembrada en la
infantesa haurà de germinar, tota aquella plenitud del somni viscuda haurà de
revenir. Hi empenyen, també, els nous temps de la darrera República i de la
època de Tot fa necessària l’obra
de creació literària i artística. Tot empeny a Rodoreda a escriure per escapar
d’un determinat ambient: “Tot massa
limitat i hermètic per a una persona com jo que em neguitejava per traspassar
els límits, tractar la gent, conèixer món, viure, viure...”10 I per a copsar allò que
d’antuvi hem anomenat vida: l’art! ja que l’art és per definició una ficció
que, paradoxalment, explica millor la vida que el discurs pretesament realista. Amb aquesta hipòtesi no
descobrirem pas res de nou, tot paradís perdut o intuït vol renéixer. A més és
veritat que la infantesa o el paradís perdut no vol recuperar-se tal i com era,
ja que ara seria inservible, cal que es recuperi amb una nova idealitat, amb
una nova creació que -tot hi que contingui elements d’aquell jardí esponerós-
hagi crescut en la nostra mesura, s’hagi estès i engrandit tal com ho fa la
nostra vida corporal i psíquica. Aleshores l’única resposta possible és la vida
que crea l’art – sigui en el nostre cas la novel·la, el conte, la poesia, el
teatre o la pintura-, la visió lliure i ampliada
de la realitat que reclama tota obra artística. Una pura nostàlgia sense
la realització artística seria malaltia. Si la recuperació del seu paradís
perdut no fos una nova expansió vital, un nou paradigma on l’autor es desfés i
es deslligués a l’obra, com hi creixés i s’hi embranqués, com desenvolupés una
creació particular de la seva vida, i establís, amb sang si convé, un pacte
entre ell i l’escriptura o l’art. Sense tot això, tot seria un retorn, retorn
que només la follia extrema ens podria donar. I la totalitat de l’obra
rodorediana és una obra de plenitud, una obra d’envejable salut damunt la
realitat complexa i dura de l’existència humana. Perquè el que ja ha viscut
aquella idealitat, idealitat entesa ara sí com a captació total de la vida en
la seva profunda realitat, vol tendir sempre a ella i creu el seu deure fornir
aquesta imatge al món per la plenitud que en representa. Un principi molt Platònic segons,
també, podem entendre. Fins aquí, doncs, la
confirmació de la hipòtesi, aquest petit experiment que aquí ens hem permès. A la memòria de Mercè Rodoreda; a la vida, que és un aiguabarreig on tot flueix, una polisèmia difícil d’escatir i d’explicar, una realitat sempre impossible per a l’empíric de la vida; ...i a vostès, els lectors i lectores, i/o oïdors i oïdores... ; a totes tres: Moltes gràcies per la seva benvolença. 1 He manllevat aquestes
paraules de la meravellosa descripció de la vida que fa György Lukács a
“Metafísica de la tragèdia: Paul Ernst” inserit en el llibre: L’ànima i les
formes / Die Seele und die Formen. Barcelona : Edicions 62 / Diputació de
Barcelona, 1984. p 210 Barcelona, març de 2008 Per informacions
textuals i videogràfiques exhaustives sobre la vida i l’obra de Mercè Rodoreda,
vegeu:
|
||
|
